Història del Pingüí dissecat de l’Ermita del Vinyet de Sitges

0
364

Història del Pingüí dissecat de l’Ermita del Vinyet de Sitges

Pingüí dissecat per Bartolomé Puig i ofert a la Mare de Déu de Vinyet per salvar la seva vida durant la travessia del Cap de Forns.

Expedició Científica del Pacífic

Al llarg de diversos segles Espanya va enviar diverses expedicions científiques a desxifrar el distant i misteriós Nou Món que va ser incorporant als seus territoris des de 1492.

La Comissió del Pacífic (1862-1866) va ser l’última gran expedició espanyola a terres americanes,

descobrint llavors un “món nou” de repúbliques americanes independents.

La Comissió Científica del Pacífic va ser un projecte secundari a l’expedició d’una esquadra de la Marina

els objectius se centraven en l’aproximació als països de l’Amèrica hispana amb l’objecte de defensar els interessos d’Espanya.

L’expedició presenta diversos objectius.

D’una banda, l’expedició naval tenia per objectiu defensar els interessos espanyols,

particularment a la colònia espanyola, i estrènyer els llaços polítics amb les antigues colònies sense descartar el possible establiment d’una base naval a aquelles aigües.

Alhora, aquesta expedició havia de contribuir a la formació d’oficials i tripulació en matèria de navegació, i a facilitar la realització de maniobres militars.

L’organització d’una comissió de científics, als quals havia d’acompanyar un artista fotògraf,

va ser una decisió posterior, i es va escometre amb enorme urgència.

Sens dubte aquesta comissió, els objectius eren formar col·leccions i realitzar avenços científics, complementava la imatge de modernitat i poder que desitjava projectar l’Esquadra en terres americanes.

Pel que fa a l’expedició científica, sembla abans que res complementar a la missió naval com un element més del prestigi que tota la missió perseguia.

Particularment des del segle XVIII havien tingut lloc llargs viatges durant els quals s’havien obtingut importants dades científiques,

no només destinats a millorar la navegació, sinó també a comprendre la naturalesa de les terres i gents de països llunyans.

la comissió havia de fixar i determinar dades per a la resolució de problemes científics

i, d’altra banda, enriquir les col·leccions i fomentar la propagació i aclimatació d’espècies.

Bartomeu Puig i Galup-o Puig de Galup- s’havia presentat com a candidat per a l’expedició.

Bartolomé Puig de Galup (Sitges, 1826-1880?)

treballava com a metge ajudant disecador del Gabinet d’Història Natural de la Universitat de Barcelona.

Es va doctorar en Medicina a la Universitat Central, tal com sembla suggerir el seu discurs d’investidura sobre la moral en el metge.

Recents investigacions indiquen que va mantenir també un taller de taxidèrmia a Barcelona

fins que finalment el 1862 es va desplaçar a Madrid,

on freqüentaria els cercles de Mariano de la Pau Graells, que també l’havia practicat.

Sortida de l’expedició

Segons paraules del pare Agustí Barreiro, el primer historiador de l’Expedició al Pacífic,

els comissionats van abandonar Cadis a bord de la fragata d’hèlix La nostra Senyora del Triomf entre acords de la Marxa Reial

i al mateix temps que un enorme gentada s’acomiadava agitant els seus mocadors des del port.

Eren les 6 de la tarda del dia 10 d’agost de 1862.

El pas al Pacífic: l’Estret de Magallanes i el Cap de Hornos

Contravenint les ordres del govern, que havia disposat que els vaixells posessin rumb a les Illes Malvines, el comandant de l’esquadra Pinzón va decidir endinsar-se en l’Estret de Magallanes.

L’interès del govern se centrava en evitar “exposar les fragates als riscos d’una travessia perillosa”.

No obstant això, Pinzón justificant-se en l’interès que aquests llocs podien tenir per a la comissió científica,

va decidir creuar l’estret si bé, com comenta Navarro i Morgado,

no hi ha instruments ni pla preconcebut i sent en aquesta estació el pas tan ràpid,

només podien escometre observacions meteorològiques i escriure una succinta relació dels successos i particularitats de l’expedició

. Aquest decidit interès no deixa de semblar una excusa, ja que els interessos del comandant solien ser aliens als de la comissió científica.

… El 6 de febrer vam arribar a l’estret [de Magallanes], a les vuit vam fondejar en Badia Possessió …

Allà vam tenir fort temporal de vent i vam témer perdre les àncores; el 12 va arribar la “Covadonga”

i prosseguim endavant … i continuem a la següent matí per a Punta Sandy sense més contratemps que una lleugera varada …

Després d’una estada de diverses setmanes a Port Stanley les fragates es van dirigir cap al Cap de Hornos,

que van envoltar per arribar al Pacífic no amb poca dificultat.

El fotògraf (Rafael Castro), procliu a relativitzar les seves experiències personals utilitzant generalment el sentit de l’humor,

descriu els efectes del temporal a través de l’ambient d’alegria que regnava a la cambra dels joves guàrdia marines:

… Sortim per doblar el cap amb un gran dia … Vam passar el cap amb felicitat a màquina, el dia 13 principiamos a tenir vents de proa

i es va apagar la màquina saltant-nos al següent dia una S. O. bastant dur i des d’aquest dia principiamos a balancejar en gran;

el 18 vam tenir repetició del mateix vent i com havíem de guanyar longitud per dirigir-nos a terra ens vam posar a la zapa aguantant.

Passem mal dia, els balanços creixien; l’aigua envaïa la bateria; el vent va tenir una força extraordinària al principi del dia …

la mar estava horriblement magnífica i mesura l’altura de les onades van resultar de 30 peus i una mica més.

Aquell dia i els successius van ser de gran rebombori; menjàvem plats en mà i el pa sota el braç fent tota mena de figures a qual més grotesca, a cada instant sortien taules, baguls, calaixos destrincados amb gran riure nostra.

Més la major gatzara i animació regnava a la cabina, habitada pels joves guàrdia marines

que com nois no pensaven sinó a fer una festa del temporal i inventaven tota mena de notícies terrorífiques

que posaven en commoció a un dels nostres companys de comissió el qual creia ia ser víctima del temporal i no parlava més que de naufragis, banques de neu …

Aquest company no seria un altre sinó Bartomeu Puig, que al seu retorn a Espanya

li lliuraria a manera d’ofrena a la Mare de Déu de Vinyet un exemplar de pingüí dissecat

per haver intercedit per ell i salvar-li la vida durant la travessia.

Aquest deliciós pingüí encara es conserva a la parròquia de la seva ciutat natal amb un cartell al coll en què es llegeix: “Ocell nen, dissecat i dedicat a la Puríssima Verge del Vinet des del Cap de Forns pel fill de Sitges BP de G . any 1865 “.

inscripcio Pingüí vinyet sitges

Treball de TESI DOCTORAL 2018 L’obra de Rafael Castro i Ordóñez, fotògraf de l’Expedició Científica del Pacífic (1862-1865) Sara Badia-Villaseca

Biografia de Bartomeu Puig i de Galup [Sitges, 1825 – 1884]

Metge i taxidermista, el sitgetà Bartomeu Puig de Galup pertany a una bona família de l’empresariat agrícola català,

coneguda per la producció de malvasia, el famós vi dolç de la zona.

Fill de Josep Anton Puig de Sitges i de Ramona Galup de Barcelona, ​​es llicencia en 1851 en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona.

Un dels seus germans, dos anys menor, és també metge amb exercici a Vilanova i la Geltrú: Dionís Puig de Galup (Sitges 1827- La Granada del Penedès, 1907.

En 1852, Bartolomé Puig de Galup es trasllada a Madrid on aconsegueix el grau de doctor en Medicina per la Universitat Central amb la tesi titulada De la moral en el metge, presentada en 1853.

De tornada a casa, Puig de Galup és nomenat ajudant dissecador i preparador del Gabinet d’Història Natural de la Universitat de Barcelona

on es converteix ajudant del catedràtic Antonio Sánchez Comendador, professor que imparteix les assignatures de Mineralogia i Zoologia.

Home amb els valors i les conviccions romàntiques pròpies de l’època,

l’amor a la pàtria i l’afany d’aventura són presents en alguns dels seus escrits, especialment,

en els poemes on recorda Sitges, la seva ciutat natal.

Aquest esperit porta Bartomeu Puig de Galup a oferir-se com a voluntari per participar en la Comissió Científica del Pacífic, que s’inicia el 1862 i acaba el 1866.

La seva emoció l’expressa al seu mestre Mariano de la Pau Graells -metge i naturalista, director del Museu de Ciències Naturals i un dels organitzadors de la expedició-.

Confia que el mestre intercedirà a favor per incorporar-se a l’expedició

i li dóna bones raons en la carta que li escriu el 15 de maig de 1862: ‘Ah! Com pogués anar al Pacífic Quanta cosa i bona recollides “.

Finalment seleccionat, Bartomeu Puig s’encarrega de la taxidèrmia i conservació dels exemplars que recull la Comissió.

Aquestes tasques només equivalien a la plaça d’ajudant dissecador, càrrec amb el qual mai va estar d’acord.

Per això, formula queixes per escrit en diverses ocasions, mostrant la seva insatisfacció i al·legant la seva condició de metge i la realització de treballs similars a les d’altres membres de l’expedició.

Puig de Galup volia ser inclòs en la nòmina del personal científic i cobrar com a tal.

Novament, en la seva correspondència a Graells -a qui considera mestre i amic- manifesta la frustració que aquesta situació de desigualtat li produeix i reivindica una solució fins que va acabar marxant del grup.

Entre els companys que continuen el viatge per l’Amazones, es troba el metge i botànic de Setcases, Joan Isern-Batlló.

En l’article 14 del Reglament de la Comissió especificaven les seves tasques i l’obligació de atenir-se a les indicacions dels col·lectors.

Durant el viatge, en relació als treballs que Puig de Galup tenia encomanades, va ser molt qüestionat per alguns dels seus companys.

Un d’ells, Jiménez de l’Espasa, alguna vegada, el titlla de “dissecador no molt actiu”.

Per la seva banda, Puig es queixa que és l’únic preparador de l’Expedició i que és impossible que es pugui fer càrrec de les nombroses captures d’ocells i altres animals que es fan.

En les seves mateixes paraules, explica que “infinites aus, bastants mamífers, molts caçadors

i un sol preparador que per molt que s’allargui el treball fins a la tarda, és impossible assumir-la i s’han de llençar moltes captures causa de la seva putrefacció!

I insisteix culpant “l’amic Espasa perquè, cada dia, surt de cacera acompanyat de tres tiradors i no deixa temps perquè ell pugui avançar la dissecació”.

Tot i que, durant el viatge, Puig de Galup no escriu un diari pròpiament dit,
deixa constància de la seva experiència en unes cròniques que envia per a la seva publicació El Brusi, nom popular amb que es coneix el Diari de Barcelona en al·lusió al nom del seu propietari i director.

L’interès d’aquestes cròniques fa que es publiquin en altres diaris com La Espanya.

A més, cal considerar com a part de la seva obra la sèrie de cartes al seu mentor Mariano de la Pau Graells,

gràcies a les quals coneixem amb detall les seves impressions més personals sobre els avatars de la Comissió.

Quan en 1864, ja començada la Guerra del Pacífic,

la Comissió es planteja la possibilitat de continuar l’expedició travessant el continent pels seus propis mitjans sense cap tipus de suport de l’Esquadra.

Puig addueix problemes de salut presentant un certificat que testifica que el metge sitgetà pateix una hepatitis i,

per aquest motiu, els metges desaconsellen que continuï el viatge amazònic amb els seus companys.

A més, Bartolomé Puig ha conegut una jove xilena, filla d’un ric espanyol i mama xilena:

Neus Martínez amb qui Puig es casa el 17 d’agost de 1864 i van torna a Espanya poc després.

Al juliol de 1865, Puig de Galup es reincorpora a la seva plaça d’ajudant de la càtedra d’Història Natural de la Universitat de Barcelona

i conservador del seu Gabinet d’Història Natural, institució a la qual cedeix diversos objectes procedents del expedició del Pacífic,

contribuint a l’enriquiment de la seva col·lecció, la més antiga de Catalunya i una de les poques espanyoles que conserva aquest material del segle XIX.

Encara que, potser, la peça més curiosa que porta aquest científic és el pingüí dissecat que ofereix a la Mare de Déu del Vinyet,

al Santuari de Sitges on encara avui es conserva entre sants i ex-vots com a testimoni de la intercessió de la verge,

a qui atribueix la salvació de la seva vida durant una perillosa travessia pel Cap de Forns com així encara consta en el cartell que penja del coll del pingüí.

No es té constància si Bartomeu Puig de Galup torna a tenir tracte amb els membres de l’Expedició al Pacífic però se sap que es jubila anticipadament a 52 anys, el 1880, probablement a causa de la malaltia que patia.

Mor quatre anys després, el 24 d’abril de 1884 segons consta a La Correspondència d’Espanya.

Article de Concha Díaz (MCDP) www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=LMM